| 
català - english
- español
Pintures sobre tela:
---------------------------
2010
2009
2008
2007
2006
2005
2004
Anterior a 2004
Pintures sobre paper:
------------------------------
2008
2006
2005
2004
Anterior a 2004
Tècnica Mixta:
-----------------
Murals 2010
Fregar
i Somniar
Currículum
Sobre la meva obra
Aricles
Obres per a TV
Pintura per subscripció
Cursos
Pintura
Art a Pratdip
|
 |
Articles
La
Vanguardia. 2 de Setembre de 2011 
LaVanguardia.pdf
Una
pintora a Pratdip: Promoure l’activitat cultural al
municipi és un dels objectius que Carme Bassa s’ha propossat
pels propers anys.
MARC SOLER
Pratdip
Feia anys que la pintora Carme Bassa
li donava voltes al projecte de deixar Barcelona, tancar el seu estudi
del carrer Canuda, abocat damunt la plaça Villa de Madrid,
per instal·lar-se lluny de la capital. A Pratdip hi va trobar
el que portava buscant des de feia temps: un vell edifici, allargat,
de teulada a dues aigües, en definitiva, un antic galliner en
desús que va transformar –amb el consell i col·laboració
d’Itziar González– en el que avui és la
seva residència habitual i estudi amplíssim i lluminós.
L’arribada a la població d’aquesta antiga alumna
de l’Escola Massana i de l’Escola Eina –a la primera,
amb els companys de curs, va protagonitzar una revolució negant-se
a pintar bodegons i a la segona va aprendre els recursos de la pintura
amb Ràfols Casamada i Patricio Vélez–, va fixar
les bases d’una relació amb Pratdip molt estreta des
d’un bon començament. La finca es troba en un paratge
– El Planas o El Colomer–, ni gaire a prop ni massa lluny
del poble.
En realitat
Carme Bassa arribà a Pratdip amb una idea de vida però
també amb un projecte cultural. “Tenia al cap que treballar
col·lectivament et permet créixer i resulta més
enriquidor. I que allà on anés a parar establiria lligams
amb la zona”. “La pintura ja es un exercici prou solitari...”,
explica la pintora. En va informar a l’alcaldia quan el municipi
es va interessar per la seva arribada. “Els vaig explicar –continua
Bassa– que això era un projecte cultural. (...)
(Continua:
LaVanguardia.pdf)
A
propòsit d'un quadre de Carme Bassa
Qualsevol dels
objectes que diàriament fem servir a les nostres cases té
més probabilitats que nosaltres mateixos de ser aquí
d’aquí a cinquanta o cent anys, fins i tot els més
fràgils, els de vidre, els de ceràmica. La idea és
simple, però què difícil d’assumir.
I si tinguessim
per un moment la possibilitat de llegir o sentir les paraules que
tradueixen les emocions, els sentiments, els pensaments que omplen
les persones en el moment d’agafar un d’aquests objectes
tan quotidians? Quantes mans han tocat la nostra gerra de l’aigua,
la safata de l’amanida, la setrillera? Què han deixat
aquestes mans en aquests objectes? Els recipients, què contenen?
Perquè i com un objecte qualsevol pot esdevenir imprescindible
en un paisatge que poguem anomenar la nostra llar? Ben segur que el
motiu té poc a veure amb l’aparença de l’objecte
en qüestió i molt a veure amb el que aquest objecte ha
anat rebent en el contacte amb les diverses mans que l’han fet
servir, amb aquest altre contingut que lentament va omplint els recipients.
Esquerdes i
cops, pàtina de fums i greix, l’efecte de la llum, la
pols, les taques, les crostes... palimpsest de silenci lent.
Babel de codis
del temps, llengües diverses en un mapa amb fronteres canviants,
territori d’intersticis que no és seu de conflictes sinó
de mixtures d’elements que es succeeixen en un espai inesgotable.
Gerros oberts
a allò que porti la pluja, aigües i flors. Volums que
s’omplen i es buiden un cop i un altre, i tornen a oferir el
seu buit a la plenitud. Cossos.
Irene Yúfera
Universitat
de Barcelona (març 2006)
--------------------------------------------------------------------------
Sala
Maragall. Novembre 2005
Bonart.pdf
Carme Bassa:
el color d’una feminitat universal
L'exposició
de pintura de Carme Bassa proposa una mirada poètica al món
que ens envolta, ja sigui desvetllant l’ànima dels objectes
quotidians a partir del diàleg que conformen des de la seva
presència compartida o la càrrega emotiva que els atorga
el temps de convivència; ja sigui en la connexió còsmica
d'un diàleg universal que atansa conceptes i representacions,
apropant cultures i eludint fronteres tant geogràfiques com
cronològiques.
És possible
proposar un fil conductor per copsar tot l'entrellat de l'obra d'aquesta
artista que observa el món que la inquieta des d'una perspectiva
femenina, no pas feminista. Atrevint-se a emprar aquest mot menyspreat
per una cultura de clares connotacions masclistes, posant sobre la
tela una altra veu a la qual s'hi sumen ecos infinits.
CERCAR TREBALLANT.
Les seves obres mai parteixen d'un concepte premeditat, és
el diàleg constant amb la pintura, durant el procés
de treball, qui va desenvolupant els continguts. El contacte amb els
materials, mentre pinta, provoca que la sensibilitat flueixi de forma
natural, fent extensives totes les pulsions interiors a la mà
encarregada de representar els seus sentiments. D'altra banda, això
fa pensar en una artista incansable a l'hora d'endinsar-se en el desconegut
per caçar l'inesperat.
El procediment
tècnic que Carme Bassa utilitza en l'elaboració del
seu discurs artístic és l'encàustica tradicional
(cera d'abella barrejada amb resina i pigments). Aquesta dada ja comença
a teixir el discurs d'una intenció que també es desenvoluparà
en el contingut: la consciència del passat.
SÍMBOLS
UNIVERSALS. Les incisions que dibuixen signes i símbols de
tot un univers particular i alhora universal porten a la memòria
la necessitat humana del traç, de l'empremta. El quadres podrien
esdevenir parets per a la casa de l'ànima o un mirall atemporal
en la permanència del gest. Pintures rupestres, símbols
de cultures antigues o dibuixos de Paul Klee, en definitiva la màgia
d'ésser conscient que existeix un codi de comunicació
coincident quan s'aprèn a escoltar i a participar de la sinergia.
DEESSES. Les
representacions femenines que realitza Carme Bassa estan fetes des
de l’òptica d'una dona a qui li interessa el món
de la dona. Còmplice i partícip, la sublima en tant
que ha escollit el símbol d'una dona que representa la divinitat,
recuperant, a més, arrels ancestrals.
Les seves deesses
evoquen formes del món clàssic prehel·lènic,
concretament les de l'estil protoàtic com ara la Senyora de
les Bèsties. Dibuixades en geometries que determinen la capacitat
de síntesi, amb línies vibrades que suggereixen la força
i dins una estètica que perfila tota una identitat formada
per un llegat fortament mediterrani, volent recuperar també
l'aspecte sagrat de la pintura.
LLUM DE LA
MEMÒRIA. La sensibilitat d'aquesta artista l'emplaça
a esbrinar de forma poètica el món que l'envolta. Carme
Bassa deixa anar a les obres quelcom de molt endins i és per
això que el substrat cultural del que ha abeurat es manifesta,
bé evocant frescos de Pompeia des de les finestres de les seves
arquitectures pintades, claustres o grafies de cultures ancestrals
surant en els paisatges de la memòria, habitats per la llum
closa del record. Un record antic, pel caràcter d'envelliment
que dóna al tractament de les peces, i viu, pel caràcter
de contemporaneïtat que té el discurs de la posició
de la dona en la societat actual.
Pilar Giró
(Revista Bonart, novembre 2005)
--------------------------------------------------------------------------
Sala
Maragall. Novembre 2003
CARME BASSA.
LA VISIÓ D’UN MÓN QUE PODRIA SER IDIL·LIC
La primera
condició per ser artista és sentir-se’n i, després,
tot seguit preocupar-se pels mitjans per aconseguir que els elements
de l’entorn a més de mostrar-se i parlar-nos d’ells
mateixos serveixen perquè nosaltres ens hi puguem expressar.
Això és el que ha fet sempre Carme Bassa, nascuda a
Barcelona que, d’antuvi, en les seves primeres inquietuds creatives,
intentà ordenar la seva sensibilitat assistint a classes d’art
de l’Escola Massana i, tot seguit, prosseguir aquella pràctica
inicial a l’enginyosa Escola Eina – on hi professava el
subtil artista pintor Albert Ràfols Casamada –, que emplaçà
Carme Bassa en aquell moment estrany i difícil que és
el de no fiar-se del conegut i, aquesta és la missió
de l’art, penetrar en el desconegut, que és el que, si
realment s’és artista, ha de procurar fer tot aquell
que se sent empès per la inquietud d’intentar esbrinar
un sentit menys arrossegat, pràctic i immediat del nostre món,
per fer-nos sentir, a través de les emocions, que la realitat
pot ser també una poètica. Per si encara li manqués
quelcom a Carme Bassa, arrodoní la seva formació assistint
a l’Accademia dell'Arte, de Florència, aquella ciutat
que genera en tothom que s’hi apropa la síndrome de la
inexhaurible ànsia de bellesa permanent.
El que acabem
d’escriure ho podem verificar a l’exposició que
se celebra a la “Sala d’Art Maragall”, de Barcelona.
D’entrada, com era previsible, ens adonarem que la primera qüestió
que preocupa l’artista és la del suport de l’obra
i del procediment per executar-la. Per a l’experiència
creativa actual opta per la tècnica de l’encàustica,
aquella antiga manera de fer que, per mantenir els colors en tota
la seva frescor i potència, els diluïa a la cera calenta.
Aquesta és la seva primera escomesa. Tot seguit, la temàtica
que tractarà, amb una finalitat tanmateix ben del nostre temps,
és la d’un món idíl·lic, on serà
la dona la que representarà la dona; és a la dona que
l’interessa el món de la dona, i no aquella manera habitual
de fer que ens la fa veure a través de l’home artista,
que entra en voyeur al món femení. Per tractar aquest
tema calia proposar un sistema representatiu atractiu; l’artista
l’ha trobat a l’àmbit de les formes de l’antic
món clàssic prehel·lènic: aquelles geometries
que s’expressen elles mateixes perquè permeten al creador
ser espontani i directe, ensems que crea un àmbit de textures
que donen plena satisfacció a l’ull golós d’aquell
món que comença a discórrer davant seu. Les dones,
ara deesses, cobertes amb els seus vestits suggerents, traçats
amb la geometria de la línia vibrada, intermitent, l’artista
les ofereix per mitjà d’una nova ampliació de
procediment, el del collage plàstic. Això converteix
l’obra en unes escultures incipients que atorguen als quadres
un atractiu afegit, atès que, per exemple, en els atuells el
procediment del collage permet que el tractament sobre el pla esdevingui
visualment un mostrar aquells elements en una il·lusió
de profunditat, sense recórrer a cap tractament geomètric
preestablerts.
Però
no és això, només. A l’artista l’atrau
el món del paisatge, que ens el dóna en la més
idíl·lica visió mediterrània, mai, però,
servint-se del tema de la dona ajudada i passiva sinó en aquell
en el que la dona es mou, hi és dinàmica i es possessiona
del seu entorn i ambient. Com si no en tingués prou, crea també,
amb la problemàtica afegida de nous procediments – pols
de ferro – unes natures mortes, uns interiors que proclamen
ben clarament que el nostre món no és de desesperació
si el sabem veure i tractar des d’altres plantejaments: els
de la subtilitat, sensibilitat i bellesa.
Arnau Puig.
Filòsof i crític d’art
--------------------------------------------------------------------------
Sala
Maragall. Juny 2002
AIRES DE FLORÈNCIA
Formada a l'Escola
Massana i a Eina, on a més de pintura va cursar ceràmica
i altres diferents tècniques, del gravat al fresc, Carme Bassa
va ampliar després estudis al prestigiós Institut d'Art
Lorenzo de Medici de Florència. Tal bagatge de coneixements
i recursos tècnics té com a primera conseqüència
una obra acurada i cuidada en extrem de cert toc renaixentista.
De preferència
es val, per obtenir composicions delicades i imaginatives, de l’encàustica,
tot barrejant cera d'abella amb pigments i resines, el que els dóna
una qualitat de puresa. El gruix de la matèria li permet incisions
o grattages que poden resoldre's en figuracions esquemàtiques.
I diu: "En una composició abstracta puc incorporar elements
figuratius que evoquen tant la vida quotidiana com les meves preocupacions
vitals i sentimentals". Encara que no sempre dóna títol
exprés a les seves diferents imatges, aquest pot aparèixer
en forma de grafisme com en "Estenedor". Pot també
distribuir els elements d'un port com grues, tinglados i vaixells
("A prop del mar"), prescindint de la perspectiva renaixentista
per adoptar la perspectiva plana de l'art primitiu. O en lloc de treballar
a l’encàustica barreja pols de ferro amb coles i acrílics
per obtenir superfícies treballades amb tècniques apreses
de l'abstracció que donen les seves composicions més
vigoroses, més pictòriques i per descomptat de major
interès plàstic.
M. Lluïsa
Borràs (La Vanguardia, 10-05-02)
--------------------------------------------------------------------------
Sala
Maragall. Juny 2002
Carme Bassa
i el suport tècnic
Carme Bassa
està en el moment òptim per llançar-se a ser
la gran pintora que s'endevina en l'excessiu domini tècnic
dels seus quadres. L'ofici no està mai de més, sempre
que aparegui com una cosa natural. I en especial, espontani.
Però
Carme Bassa, que té excel·lents maneres de dir, encara
es complau massa en els seus llenguatges: l'encàustica, combinada
amb cera d'abelles, resines i pigments; i el ferro en pols, barrejat
amb acrílics i coles. Els resultats formals són bons
i criden l'atenció. En l'espai de pocs anys Carme Bassa ha
ofert moltes exposicions i ha guanyat en l'aspecte formal.
Josep M. Cadena
(El Periódico)
-------------------------------------------------------------------------------
Galeria
Article 26 (1999)
El món
que crea Carme Bassa és un món alhora nou i antic. Com
la bellesa i el caràcter que donen els anys, el seu treball
té la profunditat i els solcs d'una cara que ha viscut, que
ha madurat i que ha esdevingut millor i més complexa. Les seves
pintures, subtilment treballades, són ofrenes que contenen
gests i siluetes d'imatges implícites i d'objectes fugaços.
Figures gravades en múltiples capes sobreposades, gairebé
baix relleus, que enllacen amb una iconografia prehistòrica
que a voltes recorda els petròglifs de velles cultures ja desaparegudes.
Aquests elements gràfics en la seva obra són el record
d'una memòria antiga, que ens parlen de llocs i d'èpoques
remotes.
Sense deixar
la seva terra, Carme Bassa va més enllà, projectant-se
a partir de formes i textures que són un reflex subliminal
de la seva geografia, i de l'ús de formes i colors molt propis
de l'austeritat catalana. Les seves superfícies, de densa textura,
estan molt influïdes per les tonalitats que es troben en aquest
entorn. Utilitza bàsicament les gammes terroses i un blau lluminós
i molt mediterrani. En les seves pintures sobre tela amb tècnica
encàustica, hi ha una estètica voluptuosa de pigments
i materials; de múltiples capes on la pintura es barreja amb
pols de marbre, resines, cera d'abelles i parafina, per tal de crear
una superfície densa i treballada. Com petjades damunt la sorra
del desert, la pintura de Carme Bassa és plena de símbols
enigmàtics d'una secreta llengua gravada sobre cera.
Katherine Slusher
-------------------------------------------------------------------------------
Galeria
Art Sud, Toulouse, 1996
Tot i el risc
de caure en la simplificació, podríem dir que en la
producció de Carme Bassa hi ha dos tipus bàsics d'obres,
dos camins que ha recorregut paral·lelament. Seguint aquesta
divisió, trobem, d'una banda, obres figuratives i, de l'altra,
composicions abstractes. Dins la primera categoria, hi trobem exercicis
de representació, de mirada cap a l'exterior, mentre que la
segona es refereix a exercicis de gest, que resulten d'una observació
interna i d'una exteriorització espontània.
En el primer
gran bloc d'obres, hi trobem representats els elements de la domesticitat,
de l'espai interior, de les coses externes vistes des de dins, sovint
a través d'una finestra o d'un balcó. Com a estadi intermedi,
hi ha una sèrie d'obres en les quals hi ha un component d'ordenament
harmònic nascut del respecte i de l'admiració pels objectes
i per les formes externes que envolten l'artista. Són elements
que li fan companyia i que estan carregats de sentit i d'associacions.
Els objectes més propers li serveixen de referents formals
ì iconogràfics, a partir dels quals pot encetar una
recerca de possibilitats de forma, de llum, de gest i, en darrera
instància, d'expressivitat.
D'aquesta immediatesa
quotidiana la Carme passa, en el segon bloc d'obres, al seu univers
interior, a tota una simbologia que suggereix temes més personals
i íntims. Aquestes pintures més abstractes, tot i que
recorren a elements iconogràfics recognoscibles, són
composicions simbòliques que s'han d'anar desxifrant i que
exigeixen que estiguem oberts a allò que se'ns hi explica.
Són obres que cal contemplar sense pressa i en les quals es
deixa ai descobert, gairebé d'una manera figurativa i amb determinació,
l'autocensura i el dubte. Ja dins d'aquest mode més abstracte,
la línia, el grafisme i la composició abstracta serveixen
per expressar estats personals. Hi trobem també un estudi respectuós
del color, del conflicte cromàtic, del diàleg que estableixen
els colors entre si i de les possibilitats expressives del seu simbolisme.
En les darreres
creacions, composicions de format petit sovint apaïsat, fetes
amb una tècnica de resina que s'asseca molt ràpidament,
Carme Bassa atreveix a fer tina mica el que ja feia en les tintes
xineses de l’any 1994. Es tracta de l'estudi del traç
com a síntesi instantània d'allò après
i assimilat, una traducció ràpida i espontània
del bagatge adquirit per l'artista i que tanmateix desafia tota possible
intencionalitat. Es tracta en certa manera de no fer massa cas de
les repensades, dels dubtes d'última hora, ni de caure en la
temptació d'introduir “correccions" o modificacions
posteriors. Es tracta, en definitiva, de forçar la confiança
en el gest espontani.
En les resines
hi ha un component de limitació expressa del temps de què
l'artista disposa per a l’execució. Cal dir alguna cosa
en un espai de temps donat i conegut per endavant, i veure què
passa. Això obliga a una reflexió prèvia del
que es vol aconseguir, però també deixa oberta la possibilitat
de descobrir el que hom pot arribar a assolir amb recursos tan limitats.
Una cosa són les intencions i els plans establerts a priori
i una altra la que s'acaba fent en un moment donat i en circumstàncies
molt concretes. Pel que fa als resultats plàstics d'aquest
procés, sovint hi trobem traços primordials i formes
bastant universals en la seva simplicitat cal·ligràfica.
Hi ha molts signes i moltes representacions esquemàtiques de
formes bàsiques i polisèmiques, tot i que en mans de
Ia Carme passen inevitablement pel sedàs de la seva visió
personal, del seu món de significacions.
En la contemplació
de la seva obra ens adonem del seu nivell d'intuïció a
l'hora de copsar temes universals que hi sorgeixen gairebé
de manera inevitable. L'evolució de Carme Bassa ha estat un
procés d'anar provant diferents temes i tècniques i
d'anar seguint camins d'autoanàlisi. La seva recerca formal
és més conscient al començament de cada etapa,
quan es familiaritza amb una nova tècnica, però a mesura
que va agafant seguretat amb el mitjà, la intencionalitat es
va diluint i va perdent importància.
En tot cas,
quan Carme Bassa s'escolta a ella mateixa i no es proposa un exercici
conscient, quan el propòsit és més lliure i menys
preconcebut, arriba a fer imatges resplendents, eloqüents, generoses
i emocionants: moments concentrats de saviesa, de seguretat tranquil·la
en si mateixa. on ja no hi ha dubtes, on només hi ha llum i
clarividència. Una llum que es desprèn del reconeixement
d'un mateix, més enllà d'externalitais i de coses supèrflues.
Aleshores la impressió que dóna és la d'un retorn,
o d'una recuperació, no només d'un descobriment. L'efecte
és el d'obrir un regal de llum que ha estat embolicat amb un
paper que li era accessori i que només servia per ocultar-lo.
Carme Bassa no té por d'anar provant extrems d'energia i de
foscor, de feblesa i subtilitat i de tot allò que hi pugui
haver entremig. En la seva obra hi ha una oportunitat per a cada moment,
una composició per a cada estat d'ànim.
Martina Millà
MA Institute
of Fine Arts (New York University)
-------------------------------------------------------------------------------
|